UNA INDUSTRIA ECOLÒGICAMENT COMPATIBLE
LES PREMISSES
1. Superar el fals
enfrontament entre desenvolupament i ecologia
Sovint, sino sempre, fins ara, quan hem pretés
mantenir un debat amb certa profunditat sobre quins han de ser els principis
polítics orientadors d’una nova política industrial en que els criteris
operatius del desenvolupament sostenible fossin considerats , ens hem trobat
amb l’oposició, de vegades violenta i gairebé sempre visceral, dels qui, de
manera interesada, fomenten el fals enfrontament entre desenvolupament i
ecologia.
Possiblement aquest fals enfrontament ha estat
alimentat per postures intransigents en les que ambdues parts ens hem
encastellat. D’una banda, amb l’acusació massa absoluta que els verds hem
formulat a les empreses de ser les principals responsables del deteriorament
del medi ambient, oblidant el paper fonamental dels poder públics en aquesta
qüestió i les exigències del consumisme individual del que tots, en més gran o
menor medida, en som responsables. I, d’altra banda, per la tossuderia dels
empresaris en considerar la protecció del medi ambient com un cost empresarial
que no estaven disposats a asumir.
Afortunadament avui avança la idea que el
desenvolupament econòmic no pot seguir fent-se a les esquenes de la protecció
del medi ambient ni al marge de les limitacions de tota mena que el
desenvolupament sostenible imposa.
Els poders públics imposen certa tutela. Els
empresaris s’estan veient implicats i reaccionen davant l’avenç social de les
conviccions ecològiques. Els industrials estan descobrint que contaminar és un
verdader malbaratament, que els productes “ecològics” venen molt i bé i que els
productes contaminants no tenen gaire futur.
La societat està sensibilitzada amb respecte a la protecció del medi
ambient i, en fi, hom es conscient que el futur ha de anar per les vies del
desenvolupament sostenible o serà un futur incert i improbable.
Però, aquesta
visió optimista de l’actual situació no ens pot dur a conclusions falses
i no podem oblidar que estem vivim un període en que moltes de les actuacions
que ens mouen a formular les anteriors observacions son, en realitat, un simple
rentat de cara d’alguns sectors industrials.
Però el cert és que, de grat o a contracor, per pura estratègia comercial o per convenciment de la necessitat, el mon de la empresa
comença a reflectir en els seus productes, la seva publicitat i els seus
projectes uns nous paràmetres mediambientals dels que ja mai més ha de poder
defugir.
2. Assumir col·lectivament les restriccions i les limitacions que imposa el desenvolupament sostenible
No és objecte d’aquest document desplegar el
concepte de desenvolupament sostenible. No obstant es important que, en tant
que premissa fonamental de l’actuació de les industries en el proper futur,
deixem constància breu de les restriccions que ens imposa el desenvolupament
sostenible.
En consonància amb el concepte de sostenibilitat,
afirmem que les industries han de desenvolupar la seva activitat amb l’objectiu
de satisfer les necessitats de la nostra generació sense comprometre la
capacitat de les generacions futures per satisfer les seves.
Aquesta reserva que ens imposa el compromís de no
hipotecar el desenvolupament futur es tradueix en dos tipus genèrics de
restriccions: restriccions ecològiques i restriccions morals.
Les restriccions ecològiques venen imposades per la
capacitat de sustentació (o de càrrega) del planeta. Aquesta capacitat de
sustentació que és la que ens indica el nombre màxim de població que pot
suportar el planeta i, a petita escala, qualsevol ecosistema, ens indica el
nivell de pressió que podem exercir sobre els recursos, ens adverteix que quan
els imputs que requereix la producció dels bens que consumim son recursos no
renovables, ja estem excedint aquesta capacitat (en tant que ja no estaran a
disposició en el futur) i, en conseqüència, ens crida l’atenció sobre la
tecnologia que usem i sobre l’organització social de la que ens dotem.
Les restriccions morals que ens imposa el concepte
de desenvolupament sostenible venen orientades per l’existència d’un criteri
ètic: el criteri de la
universalitat. Aquest criteri el podem materialitzar en
algunes principis operatius com els següents: rebutjar totes les pautes de
consum no universalitzables; rebutjat totes les pautes de comportament no
universalitzables; tot bé no universalitzable és antisocial; etc...
D’altra banda, el concepte de desenvolupament
sostenible ens imposa algunes limitacions com ara en l’ús de l’aigua, de
l’energia, de la biosfera com a sistema abocador, etc... que cal tenir present
quan dissenyem els principis d’una política industrial ecològicament
compatible. De la mateixa manera ens
indica que l’ús dels recursos no renovables ha de ser el més lent possible i,
singularment, ens imposa no esgotar un recurs abans de trobar-li un succedani
acceptable des del punt de vista de l’autososteniment.
Tot això, però,
sense oblidar que la conservació no és un imperatiu absolut, sinó
subordinat al benestar humà. De manera que hem de ser conscients que el
desenvolupament, inclús el sostenible, implica canvis en els ecosistemes que no
poden permanéixer intactes i inamovibles.
3. Tenir
present els principis operatius del desenvolupament sostenible.
Alguns autors han desenvolupat abastament la formulació
d’uns principis operatius que han de guiar l’actuació social en tots els seus
aspectes si aquesta vol considerar-se sostenible.
En tant que l'activitat industrial i empresarial, en
general, és una activitat social susceptible de ser considerada de les més
insostenibles a tenor de les seves pautes de comportament actual, el disseny de
qualsevol nova política industrial sostenible ha de tenir els de la
sostenibilitat entre els seus principis inspiradors.
a) Principi de irreversibilitat cero. En tant que la
biosfera és la font de la vida (aire per respirar, provisió d’aliments,
magatzem de medecines, etc...) i és també l’habitat de tots els sers vius, cal
impedir qualsevol dany irreversible de la seva biodiversitat i reduir a cero
les emissions acumulatives (de tòxics no biodegradables). Això implica que les industries (i la societat tota) han d’acabar amb l’ús de l’energia nuclear i
que han de renunciar a molts dels processos de la industria química, per
exemple.
b) Principi de recol·lecció sostenible. En tant que la
biosfera és el nostre magatzem d’energia i de matèries, cal que el recursos
naturals autorrenovables (el sol, les especies silvestres i les domesticades,
els boscos, les praderes, les terres cultivades, els ecosistemes marins, les
aigües dolces, etc...) siguin explotats a un nivell o ritme lleugerament
inferior al de la seva capacitat natural d’autorregeneració. Respecte als
recursos naturals inesgotables es dona un missatge d’autolimitació i d’ús
correcte.
c) Principi del buidat sostenible. En tant que la
biosfera és el nostre magatzem d’energia i de matèries, cal que els recursos
naturals esgotables però recicables (metalls) i els recursos naturals
esgotables irreversiblement (combustibles fòssils) siguin explotats (consumits)
a un nivell o ritme igual al de la taxa de creació de recursos renovables
alternatius (plantar tants arbres com sigui necessari per obtenir alcohol de
fusta en quantitat equivalent al petroli extret, per exemple). Això comporta
que la industria ha de determinar, abans de l’ús dels recursos naturals
esgotables, la possibilitat de crear recursos renovables alternatius i la taxa
de buidat en funció de la alternativa estriada. Això comporta que els
responsables de la política industrial han d’introduir l’obligatorietat d’observació
d’aquesta taxa.
d)Principi de l’emisió sostenible. En tant que la
biosfera és també el nostre abocador d’escombraries, cal que la taxa d’emisió
de residus sigui lleugerament inferior a les capacitats naturals d’assimilació
de cada ecosistema-abocador. Això implica emissió cero de qualsevol residu
sòlid, líquid o gasos no biodegradable. I implica també la necessitat que
s’imposi la determinació prèvia de la capacitat d’assimilació de l’ecosistema
abocador abans d'escometre qualsevol
actuació d’emissió de residus.
e) Principi de la selecció sostenible de
tecnologies. En tant que la tecnologia juga un paper fonamental com a mediadora
entre nosaltres i el planeta, cal que apostem per tecnologies que augmentin la
productivitat dels recursos (eficiència) en substitució de les tecnologies
actuals que primen la quantitat extreta de recursos (creixement). Això implica,
per exemple, que les industries han de seleccionar màquines i eines de baix
consum energètic, fabricades amb materials reciclables, etc...
f) Principi de precaució. En tant que és difícil
determinar magnituds com la taxa de regeneració d’un ecosistema, o la seva
capacitat d’absorció de deixalles, etc... cal mantenir una actitud cauta per
identificar amb anticipació els possibles desastres irreversibles a fi de no
situar-nos mai en carrerons sense sortida. Això implica que en les decisions
que prenguin els poder públics en el marc de les seves competències i les
industries i la iniciativa empresarial privada no s’ha de rebutjar sinó, al contrari,
considerar sempre l’anàlisi del pitjor dels supòsits possibles que ens puguin
produir, encara que suposi avaluar situacions que semblin en aquell moment
enormement improbables i encara que les alternatives a que obliguin aquestes
consideracions siguin difícils o oneroses.
ELS REPTES
En consonància amb tot això anterior, apareixen al nostre davant un seguit de
reptes d’indiscutible adopció per tothom com a objectius polítics
en el disseny d’una política industrial ecològicament sostenible.
En primer lloc, en qualsevol ordre de prioritats que
es proposi, es fa necessari determinar els instruments de tot tipus
(administratius, fiscals, etc...) per tal d’imposar i impulsar l’internalització dels impactes ambientals
i dels costos socials externs que els processos industrials actuals
provoquen. Caldrà arbitrar fórmules per tal de procedir a una absoluta
identificació d’impactes, a la seva avaluació i valoració i per tal de que,
d’aquests anàlisis, l’industria pugui procedir a indentificar ineficàcies
ambientals, econòmiques i socials.
L’assumpcio d’aquest repte està radicalment renyida
amb el posicionament de l’Estat espanyol en la cimera de Kioto on, amb el vist
i plau de la UE, s’aconsegeuix una tàcita autorització per relaxar les mesures mediambientals
de les empreses a fi de disminuir el diferencial industrial respecte a altres
països membres.
De manera que caldrà revisar inmediatament els
resultats d’aquesta cimera i procedir a prohibir sense excepcions, si bé amb
els terminis d’adaptació necessaris, qualsevol externalitat.
Caldrà, en segon lloc, determinar quins son els
sectors essencials que és necessari potenciar de cara als nous reptes
industrials i, en conseqüència, prioritzar
l’investigació i el desenvolupament
en I+D en aquest sectors. Òbviament, entre aquests, s’hi troben els sectors
industrials de les energies renovables, del reciclatge, dels nous materials, de
les biotecnologies, etc...
Segurament serà necessari que, en tercer lloc, es
procedeixi a dissenyar una activitat pública de foment de la innovació tecnològica que permeti convertir els
resultats de l’investigació en nous productes i en nous processos
comercialitzables.
La promoció de
nous instruments mediambientals , tals com les auditories, l’etiquetatge ecològic, els
acords voluntaris, etc... apareixen com un repte sense l’assumpció del qual no
assolirà eficàcia cap nova política industrial.
Caldrà definir
instruments financers per integrar aquests paràmetres en la reticent
industria catalana i espanyola, instruments sense els quals no es imaginable a
curt termini cap possibilitat d’èxit dels reptes de la promoció de polítiques de producte ecològic i de la política de gestió de residus.
A fi de poder aprofitar les summament interessants i
quantioses oportunitats d’ocupació derivades de la I+D i del desenvolupament de
les tecnologies ambientals, caldrà potenciar
l’educació, la qualificació i l’especialització en aquests camps de
l’activitat industrial.
Caldrà tenir present la reglamentació comunitària en ordre a les seves repercussions en
la competitivitat de la nostra industria, tot
aplicant el criteri de “condicionalitat” en virtut del qual certes mesures
mediambientals molt rellevants en la competitivitat industrial només seran
exigides en condicions de similar exigència a les empreses competidores
d’altres països, acceptant alhora la situació inversa.
Finalment, a banda del necessari debat social sobre
el binomi industria-medi ambient que haurà de concretar aquest reptes i
prioritzar-los, apareix com a absolutament necessari un darrer objectiu polític,
quin és el d’acabar amb la excessiva i
descoordinada intervenció legislativa i
administrativa en aquest camp. En efecte, hi ha variïs milers de normes
mediambientals i múltiples administracions competents, de vegades superposades,
que es resten eficàcia, es converteixen en recurs per a l’incompliment i, en
fi, desalenten al industrial. Cal un enfoc unitari i integral. Possiblement un
Codi del Medi Ambient estructurat de manera que la inevitable normativa
inferior de desenvolupament tècnic reglamentàri es pogués relacionar i integrar
fàcilment amb el seu articulat.
***
A aquest reptes, que es configuren com a objectius
de la política industrial, hi hem d’afegir uns reptes més concrets en tant que
apareixen com a accions concretes a desenvolupar, amb la
priorització que el debat social esmentat determini o amb la que la
responsabilitat del govern imposi.
És imprescindible replantejar els criteris de confecció i, singularment, de distribució de recursos en els pressupostos generals de la Generalitat de
Catalunya i de l’Estat a fi de dotar amb les quantitat necessàries, via
subvencions o via crèdit “tou”, els programes d’eliminació d’externalitats, de
desenvolupament d’I+D, de promoció de noves tecnologies i de promoció dels nous
instruments mediambientals.
És d’una lògica irrenunciable incorporar els requeriments mediambientals al seguit de requisits
tècnics, materials, etc... que ja acompanyen a qualsevol autorització de noves
infraestructures o d’instal.lacions industrials.
Cal de manera inmediata procedir a la correcció i, en el seu cas, a la
prohibició i paralització dels processos
industrials contaminants, via subvencions, si es considera necessari o via
imposició si és el cas. Òbviament no és
pot autoritzar ja cap més nova inversió en activitats industrials
contaminants
Cal, per tant, procedir a fomentar graduadament l’aparició
d’empreses fabricants d’equips de
protecció mediambiental, així com d’empreses que ofereixin alternatives
ecològiques a productes considerats poc ecològics o poc sostenibles.
És necessari, com a actuació provisional malgrat
que, segurament, encara de llarga durada, identificar
i quantificar els residus que genera l’industria i procedir a fomentar
l’aparició de les suficients i adients empreses per a la seva gestió. Això, és clar, a la vegada que s’imposa ja la
minimització i l’embolcall únic.
De la mateixa manera cal dissenyar i implemantar de
manera inmediata un programa d’estalvi
energètic i de canvi a energies renovables en totes les activitats
industrials operatives ara mateix. Al temps que s’introdueix l’obligatorietat
de l’anàlisi de la possibilitat de l’ùs d’aquestes energies sostenibles en
qualsevol nova activitat industrial, imposant la seva obligatorietat sempre que
resultin tècnicament possibles.
Un norma d’inmediat debat parlamentari i d’urgent
aplicació serà la que ordenarà a totes les activitats industrials a realitzar
un auditoria ambiental anual.
Al sector industrial, via imposició, via convenis,
se li haurà d’imposar, en un termini breu, l’obligació
de sanejar les aigües i de recuperar les conques que ha estat contaminant
fins fer-les, de nou, aptes per als usos social generals.
L’efectivitat, la rigorositat, el control i
l’aplicació pràctica de l’estudi d’impacte
en qualsevol obra d’infraestructura,
sense limitacions de cap mena, és una reforma legal que cal abordar d’inmediat.
I, en fi, incorporar
l’educació ambiental en els currículum de tots els nivells de l’educació i
introduir en les carreres universitàries la visió mediambiental corresponent
als estudis que es realitzin sembla una actuació concreta inajornable a la
vegada que un objectiu polític de transformació social irrenunciable.
LA PRODUCCIÓ NETA
A banda de tot allò referent a l’ús de recursos, a
l’eficiència energètica, a la preservació de la biosfera, etc... el camí que ha
de caminar l’industria del nostre pais i la de tot el planeta terra per
atançar-se a l’objectiu de la compatibilitat amb la mateixa vida, és a dir, per
desenvolupar-se dins els termes de la sostenibilitat, passa essencialment per un
enfocament conceptual d’exigir que totes les fases del cicle productiu i que qualsevol aspecte d’un procés s’adapti a l'essencial objectiu de la prevenció de qualsevol risc per al ser humà o per al
medi ambient en que es desenvolupa la vida.
Aquest objectiu de produir sense generar riscos, que
és l’única manera de garantir que no es podran produiran danys al medi o a les
persones, és l’objectiu de la producció neta.
És clar que aquest objectiu transcendeix l’estricte
àmbit de l’empresa i que necessariament implica més responsabilitats que les
exclusivament empresarials.
La producció
neta és, en
primer lloc, un objectiu temporal en el camí col.lectiu cap a la sostenibilitat. Sobre
aquest aspecte es reflexionarà més endavant.
***
Però és,
també, un procés de canvi social que requereix
un seguit de compromisos.
Requereix, d’entrada, responsabilitat social de tots els sectors implicats:
productors/es, consumidors/es i treballadors/es.
Exigeix un replantejament
profund de l’informació ambiental: del contingut, de l’abast i dels límits, i, singularment, del accés
ciutadà a la mateixa.
L’objectiu de la producció neta imposa l’inmediata i
general adopció de l’enfocament preventiu en totes les actuacions i en
totes les seves fases. Reconeixent les limitacions del coneixement científic
i acceptant les limitacions i carències
de la voluntat humana, s’imposa la realització prèvia d’una avaluació de riscos
davant qualsevol actuació industrial.
Demana irrenunciablement la prohibició de l’ús de qualsevol matèria perillosa. Prohibició que,
naturalment, haurà de ser gradual sense que provoqui traumes ni empresarials ni
de consum.
Implica, també, la prohibició de la utilització de recursos naturals no renovables. La
progressivitat d’aquesta prohibició estarà en funció no només del ritme de
creació d’alternatives sinó també del no esgotament definitiu.
Suposa que l’activitat industrial ha d’orientar-se
des d’ara mateix cap a la fabricació de
productes més duradors que
rendibilitzin al màxim l’ús de materials i el consum energètic generat en la
seva producció.
Per tant, comporta inexorablement la prohibició, sempre gradual i
progressiva, de determinats productes.
Obviem en aquest document la determinació, ni exemplar, de cap d’ells per no
tenir que abordar les discussions absolutament mediatitzades sobre la bondat o
la perillositat d’aquests productes. És massa recent, encara, la declaració
pública realitzada pel “lobby” del PVC com per que no sigui aconsellable
evitar-ho.
La producció neta exigeix un compromís col.lectiu d'assumir allò necessari, tant en inversió temporal com en despesa econòmica,
per planificar la transició per als
treballadors i les treballadores.
I, en fí, ens imposa un compromís decidit en ordre a
planificar la eficacia ecològica per a la creació
d’ocupació general, digna, segura i solidaria.
***
En el camí cap a la sostenibilitat general del
desenvolupament social, la producció
neta, com hem indicat més adalt, es
presenta com un objectiu temporal.
En aquest desenvolupament temporal, la producció neta es presenta com el
punt final d’un procés, segurament lent i probablement ple d’obstacles, que passarà per les següents fases:
En
l’actualitat
estem vivint, de manera bastant generalitzada,
un fase del procés que es caracteritza per la dilució de la contaminació.
En efecte, els
residus de tota mena i la contaminació en general son diluïts per la industria
per mitjà de emissaris, chimeneies, abocadors, ventiladors, vessaments directes
al mar o a altres ecosistemes aquàtics, etc... o, en molt cassos encara, els
residus son simplement amagats per mitjà de vessament il·legals, tràfec de
residus a països del tercer mon, etc...
En realitat, vivim un periode en que el fet
contaminant s’amaga i es procura amagar també la contaminació. Podem,
segurament, atribuir-ho en part a un cert sentiment de culpa que provoca en
alguns industrials l’avenç social de la ideologia verda. Però, el més probable
és que aquest fet obeeix, bàsicament, a la por a les responsabilitats legals
que, tímidament, comencen a exigir-se amb desigual interès en uns països que en
uns altres.
D’una manera menys general, també en l’actualitat experimentem ja la segona fase del procés cap
a la producció neta. En efecte, algunes industries es troben ja en la fase de tractament a final de tuberia.
En efecte, ja sigui per consciència pròpia, ja per
raons de competitivitat o, simplement, per imperatiu legal, algunes industries
han endegat un procés d’adaptació tecnològica per tal de no contaminar o per no
contaminar tant o tant greument. La col.locació de filtres, de depuradores, la
incineració del residus, etc... fan que algunes industries no generin residus
ni contaminen les aigües ni el sol ni l’atmosfera. Però, lluny d’haver arribat
a cap mena d’objectiu, aquestes tecnologies netejadores (que no netes) actuen
com elements de protecció que eviten el dany en tot o en part, però no han eliminat el risc. De manera que
qualsevol error, qualsevol malfucionament, la manca de manteniment, la
colmatació, etc... inutilitzen aquestes sistemes protectors i la industria
provoca danys ambientals igual que una
empresa carent d’aquesta tecnologia netejadora. En efecte, aquesta tecnologia
“esponja” és allò únic que diferència aquestes empreses de les que es troben en
la fase anterior, ja que, en la resta de coses: materials, sistemes, processos,
etc... no es diferencien en res.
De manera molt singular, també en l’actualitat podem trobar algunes empreses que es situen
ja en la tercera fase: el reciclatge.
El reciclatge si suposa un pas endavant en tant que
genera comportaments propis d’una actuació sostenible. La cogeneració, en tant
que reciclatge energètic, és, per exemple,
un comportament clarament sostenible.
No obstant, sovint, aquesta actitud contrasta amb el
fet que de cap manera es redueix la producció de les matèries que es reciclen i
que tampoc es canvia a energies alternatives.
La reutilització i el reciclatge suposen un més gran
accés social a l’informació ambiental i, en conseqüència, és una fase en la que
ja hi ha modificacions en el consum i en la producció.
Quan l’adopció del principi de precaució (prevenció
dels riscos) i la millora substancial del accés a la informació ambiental
permetin una més gran participació de la ciutadania en les decisions
polítiques que afecten a la industria, s’endegarà una fase de tecnologia neta
que es caracteritzarà per la prevenció de la contaminació, enlloc de l’acció
d’amagar-la, que comportarà una sensible reducció de l’ús de matèries primes i
de productes, que implicarà el fi del reciclatge extern per la internalització
dels impactes i que, singularment, suposarà la substitució de les actuals
tecnologies contaminants i energèticament eficaces, per tecnologies no
contaminants i energèticament eficients.
És la primera fase d’atançament real a la producció
neta. Malauradament no es troba ni de bon troç en el marc de les nostres reals
perspectives a curt termini.
La fase final de la producció neta vindrà precedida,
encara, per una fase de productes nets.
Els productes nets es caracteritzaran per:
a) no seran tòxics ni estaran contaminats amb
residus químics.
b) seran energèticament eficients
c) estaran fabricats amb matèries renovables i
reposables que hauran estat recollides
autosostingudament.
d) seran duradors
e) seran reparables. Permetran la seqüència:
desmuntar-reparar-reconstruir.
f) seran reutilitzables com a un tot i les seves
peces seran fàcilment intercambiables amb les d’altres productes similars.
g) estaran empaquetats mínimament encara que amb les
exigències de la distribució i els embalatges seran de materials reciclats i
reciclables.
h) estaran dissenyats per a poder ser reintroduïts en els processos de
producció o en la natura, una vegada acabada la seva vida útil.
Finalment, la tecnologia neta i els productes nets,
ens situaran en la consecució de l’objectiu últim de la producció neta que, en un marc de sostenibilitat com a sistema,
implicarà, a més de l'estricta producció industrial neta (tecnologies,
energies, matèries, productes), la implantació de polítiques industrials de
conservació de la biodiversitat, el disseny de sistemes de cicle tancat, l’ús
exclusiu d’energies renovables, la integració de les industries en les
comunitats locals, la reducció del consum, etc... Tot això en un marc social de
respecte per la natura i per les persones presidit per la idea global de la
solidaritat.
UNA INDUSTRIA ECOLÒGICAMENT
SOSTENIBLE
En resum, una industria ecològicament sostenible es
caracteritzarà, entre altres coses, per que:
1. No utilitzarà recursos naturals irreversiblement
esgotables.
2. I, per tant, s’adaptarà a les fonts d’energia
naturals, renovable i neta.
3. El que l’obligarà a avançar molt en l’eficiència
energètica.
4. Adoptarà el principi del buidat sostenible en la
utilització de recursos naturals esgotables però reciclables.
5. I també el principi de recolecció sostenible en
la utilització de recursos naturals inesgotables.
6. Suspendrà qualsevol procés contaminant que aboqui
substàncies no biodegradables.
7. Suspendrà qualsevol activitat que provoqui danys
irreversibles a la biosfera.
8. Eliminarà qualsevol risc per a la seguretat i la
salut dels treballadors/es.
9. Suspendrà qualsevol emissió de residus per damunt
de la taxa d’absorció de l’ecosistema abocador.
10. Minimitzarà els residus en funció de l’objectiu
de l’emisio sostenible.
11. Utilitzarà tecnologia neta i es proposarà com a
objectiu l’eficiència tecnològica.
12. Fabricarà productes eficients, que consumiran
molt poca energia.
13. Fabricarà productes nets que no contaminaran.
14. Fabricarà
productes duradors, que no estimularan el consumisme i no sobreexplotaran els recursos.
15. Fabricarà productes reutilitzables, que reduiran
l’explotació de recursos.
16. Fabricarà productes biodegradables, que no
agrediran la biosfera quan hi tornin.
17. Fabricarà productes reciclables que allarguen la
vida dels materials i fan a la població més sol.lidaria.
Pere
Blasco. Responsable polític i portaveu de Els Verds-Opció Verda a les terres de
Lleida.
La
Portella (Segrià), 11 i 12 d’octubre de 1998